martes, 13 de enero de 2026

LA VANGUARD, UNA EMPRESA D'ELECTRÒNICA A SANTA EULÀLIA

Cahué Industrial S.A. havia estat fundada per Joan Cahué a Collblanc l’any 1958, sobre el precedent d’una petita empresa preexistent. En aquells moments, era una rara avis en la indústria local.


Aquell mateix any, la NASA llençava el segon satèl·lit artificial de la seva història, anomenat Vanguard 1. En aquells moments la cursa espacial entre soviètics i nordamericans començava a tenir un extraordinari impacte i aquell nom tenia un atractiu i unes connotacions de modernitat com cap altre. Per tant, Vanguard fou escollit com el nom de la marca dels productes de la nova empresa de productes electrònics de consum final.

Quins eren els productes de Cahué Industrial, S.A.? Inicialment eren receptors de ràdio, els coneguts popularment com “transistors”. El transistor, com dispositiu electrònic, havia estat inventat uns 10 anys abans, però la seva aplicació a un receptor de ràdio comercialitzable no es va fer fins 1954 als Estats Units. Malgrat els problemes de l’autarquia franquista, Cahué va estar amatent a les novetats internacionals. Es tractava d’una nova generació d’aparells molt més lleugers i portàtils en relació als que existien fins aleshores, com els models Talos, Samos, Polaris, Centauro, Super Ranger, Super Atlas, Nimbus o més tard, Géminis i Astronauta. 


L’any 1963, la raó social de l’empresa passà a dir-se “Vanguard Ibérica Cahué Industrial S.A.” i va contruir una fàbrica a Santa Eulàlia, al sector industrial anomenat Provençana, al davant d’una altra factoria del sector de l’electrònica: la Phillips. 



També, amb el temps, va ampliar la gamma de productes, especialment els electrodomèstics que serien els reis del mercat dels següents anys: els televisors. Segons la publicitat, els televisors Vanguard van ser els primers fabricats a Espanya que incorporaven la tecnologia necessària per rebre les emissions en UHF, en les que s’emetia la segona cadena de TVE a partir de novembre de 1966.


L’eslògan “Ponga un Vanguard en su vida” va ser molt popular durant més d’una dècada.  L’empresa va desenvolupar una activitat publicitària molt important, amb anuncis a les publicacions periòdiques, o el patrocini d’activitats esportives. Per exemple, va participar en el patrocini de les competicions de motocròs al circuit de Sanfeliu a partir de 1968. També va ser el principal patrocinador de la publicació de la celebració de l’Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. L'’empresa intentava tenir un cert compromís amb els esdeveniments  locals. Una altra línia de publicitat va ser la del marxandatge, amb elements com els clauers o cendrers.

Anunci de 1967

Unes accions que van aconseguir especial ressò van ser els regals de transistors i televisors a jugadors de futbol del Barça o del Espanyol, al voltant de 1963 i 1964, com reconeixement a victòries o el seu bon joc. Aconseguien sortir en la premsa sense haver de pagar la publicitat. També van sortir a la premsa per l’incendi d’una nau de producció de televisors, el juny de 1966.


L’expansió del negoci es va materialitzar en la nova fàbrica de Santa Eulàlia, de 25 mil m2, la primera pedra de la qual es va posar en 1966 i fou inaugurada en 1970. Cahué, molt amant de l’art, va encarregar diversos murals ceràmics i pintures. L’edifici, a més, era de línia avantguardista.

Foto de 2016.

Tan amant de l’art i la història era en Cahué, que poc després d’enllestir el nou edifici va desmuntar la masia de Ca n’Alòs, que era dins del recinte del conjunt fabril, i se la va emportar. Aquí, a l’Hospitalet, no n’hem sabut res més d’aquest element importantíssim patrimonial local, un mas de l’Edat Moderna. Potser és a la finca dels Cahué a Fornells, a Menorca.

la masia de Ca n'Alòs amb pedres numerades. Font: AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

L’any anterior, 1969, amb la gran expansió en marxa, fou una de les sis empreses a les que van concedir el premi “Empresa Modelo”, que li entregà a Cahué el mateix Franco en persona, en els actes del 18 de juliol, la gran festa del règim franquista. 

La Vanguardia, 19-7-1969

La bona relació del propietari amb les autoritats fou ratificada quan va ser l’empresa escollida per rebre la visita del president del govern Carlos Arias i alguns ministres, el juny del 1974, al seu pas per Barcelona. A la fàbrica de Santa Eulàlia es va reunir amb el Jurat d’empresa, la representació de la plantilla en el sindicat vertical, que, en aquella època ja tenia una penetració forta dels sindicats antifranquistes. Segurament per això, li van manifestar alguns problemes: “desvalorización de los salarios ante la inflación, dèficit de escuelas y gratuidad de la enseñanza, falta de servicios en las poblaciones del cinturón de Barcelona, igualdad de derechos en la mujer, deficiencias en la Seguridad Social, etc.” 

Arias Navarro, darrera del micro. A la seva esquerra, el Ministre de Treball i a la seva esquerra, Cahué. Reunió amb el jurat d'empresa de la Vanguard.

El seguici a la sala de muntatge.

Eren anys en els que les llars del país s’omplien de televisors, radiocassets, tocadiscos, etc. L’any 1977 van declarar una producció de 157 mil articles, amb una plantilla de 1.700 treballadors i uns beneficis de 92 milions de ptes. Vanguard era la tercera marca de televisors més venuda a Espanya, a certa distància de Phillips i Grundig.

L’any 1979 s’anuncià un acord entre Vanguard i Hitachi, amb el que aquesta empresa japonesa volia introduir-se al mercat europeu. L’any 1980, sempre segons la premsa del moment, tenia una quota de mercat del 13% dels televisors en color, i semblava que era una marca consolidada en el segment de l’electrònica. Tanmateix, el gener de 1981 l’empresa declarava uns deutes de gairebé 3.500 milions i presentà suspensió de pagaments. Es tractava de la més important de Catalunya dels anys 1980 i 1981, i només superada en 1982 per Bruguera.

Llavors començà un període en el que es van negociar fusions amb d’altres empreses, plans de viabilitat amb llicències de fabricació alienes, ajudes públiques, que també van provocar debats polítics per arbitrarietats, etc. Un jutge va acceptar una demanda per frau en la suspensió de pagaments de l’any 1981 i fins i tot es denunciava que aquesta suspensió de pagaments havia estat un mecanisme per accedir a les ajudes públiques. En 1984 es negociava un crèdit de 1.500 milions de pessetes que permetria tancar l’acord amb Hitachi, per fabricar els seus productes.

El Noticiero Universal, 12-12-1984


I començà una travessa per l’atur de la plantilla, que gradualment va perdre el lloc de treball. L’any 1981 era de 2.000 persones, incloses les delegacions. L’any 1984 era de 860 persones. El maig de 1985, per pagar el 2.026 milions que l’empresa devia a Hisenda, es va fer una subhasta d’“una montaña de bienes”, entre els que hi havia un quadre de Sert, cinquanta cotxes, dotze camions, màquines d’escriure...  Finalment, Vanguard va deixar d’existir el 1986. 

Teniu records?

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

De productes que encara teniu a casa


 

De la visita del govern de 1974...

 

 
 

Una campanya de 1963



Opuscle del programa d'actes de la celebració de l'Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. En la contraportada, la publicitat era en català.


 

2018

 

2022

2022


martes, 6 de enero de 2026

LA MALDICIÓN DE LOS RECURSOS / LA MALEDICCIÓ DELS RECURSOS

 (Si voleu llegir el text en català, baixeu, si us plau)

En la ciencia enconómica existe un concepto, la “maldición de los recursos”. Expresa una paradoja: los países con más recursos naturales o los que dependen más de la exportació de los recursos naturales son más pobres, o no crecen lo que deberían. 

Desde la disciplina económica, para explicarlo, se pone el foco en factores puramente económicos y en ocasiones se menciona la debilidad institucional del país.

Desde la disciplina histórica hay una explicación principal, al margen de los dictados del mercado: el imperialismo. Desde tiempos inmemoriales, las potencias políticas han conquistado territorios para extraer riquezas, en forma de trabajo y recursos naturales (de los que carecen en su territorio) y a la vez han impedido que las actividades económicas  con más valor añadido (artesanía, industria, servicios...) se desarrollaran en el territorio conquistado.

Para empezar a aproximarnos a este tema, imprescindible, la lectura de Las venas abiertas de América Latina, y después, cualquier otra obra de Eduardo Galeano.
 

Evidentemente que en 5000 años de imperialismo hay ejemplos de todo tipo y excepciones, pero la regla del imperialismo voraz es una de las constantes a lo largo de la historia. Por tanto, tener un recurso natural valorado siempre ha significado convertirte en una presa para las potencias.

Como es sabido, en la época de la Revolución industrial y el capitalismo este fenómeno ha alcanzado sus cotas máximas. La expansión imperialista protagonizada por una docena de potencias de Europa, Estados Unidos y Japón ha llegado a todos los rincones del planeta y sus pugnas han provocado diversas guerras, sobre todo las dos mundiales.

Desde el punto de vista del resto de los países, tener tierras cultivables o encontrar yacimientos de tal o cual mineral, que en principio puede parecer una bendición para la economía, resulta una maldición, porque atrae la voracidad de las potencias imperialistas que quieren garantizarse el control de su explotación.

Lo que acabamos de ver en Venezuela es la enésima expresión de ese imperialismo, pero el empobrecimiento de ese país a pesar de (o debido a) tener las mayores reservas de petróleo del mundo es un fenómeno que tiene más de un siglo.

Pero el imperialismo también es lucha de clases, porque las potencias foráneas se alían con las oligarquías locales, que ven así asegurada su dominación. Cuando las poblaciones osan cuestionar su dependencia y empobrecimiento, las oligarquías no dudan en traicionar a su país, mientras se llenan la boca de patriotismo.

Las formas de agresión pueden ser diversas, desde la invasión, la organización de un golpe de estado, la financiación de facciones políticas o el bloqueo económico. Depende de la situación de cada país. Con Venezuela habían intentado las tres formas últimas y solo faltaba la primera.

Hay decenas de ejemplos de agresiones imperialistas en el conjunto de países del Sur. Congo es el máximo ejemplo de país riquísimo en recursos naturales y con una de las poblaciones más pobres del mundo. Todo empezó con las maniobras y el golpe contra el gobierno de Patrice Lumumba en 1961. El caso del golpe por el control del cobre contra el gobierno de Salvador Allende, en 1973, es bien conocido. EE.UU. acabó con él para defender los intereses de sus empresas, especialmente la ITT. Los dos presidentes fueron asesinados. Muchos otros corrieron la misma suerte (Sukarno, Sankara, Bishop...) o tuvieron un accidente (Torrijos, Roldós...).

Desde 1945, las agresiones imperalistas se habían disfrazado de lucha por la democracia. La dialéctica de Trump exigiendo el acceso a los recursos naturales no se conocía desde la Alemania y el Japón de la década de 1930, cuando desde el racismo se argumentaba que ciertos países tenían derecho a un espacio vital y a unos recursos. Ya sabemos como acabó todo.

El petróleo es especialmente importante, porque és la principal fuente de energía, y se está acabando. El petróleo de EE.UU. que procede del fracking también se acaba y para ser explotable requiere del tipo que tiene Venezuela. La reacción de la adminstración Trump (brazo ejecutor de Exxon, Mobil, Chevron, etc... pero también de las británicas Shell y BP, la francesa Total...) es desacomplejamiento racista o es signo de desesperación y debilidad?

El petróleo de Venezuela o el uranio de Níger han sido una maldición. La agresión imperialista que sufre ese país latinoamericano por parte de los británicos y, sobre todo, los estadounidenses (los que el escritor Pocaterra llamaba “los españoles nuevos”) desde hace más de 130 años ha enriquecido a una minoría y ha empobrecido a la mayoría. Este último episodio va en esa dirección.

La democracia o el narcotráfico son excusas, son una mentira, como lo fueron las armas de destrucción masiva en Iraq; lo sabe todo el mundo. Pero la mayoría calla o mira a otro lado, ni hará nada en contra, y seguirà votando a quien le garantice el petróleo barato, al menos hasta que se acabe del todo. Luego, con temperaturas medias de 40°C en verano, ya veremos... Pero, mientras tanto, podremos seguir consumiendo.

 

Versió en català.

En la ciència econòmica existeix un concepte, “la maledicció dels recursos”. Expressa una paradoxa: els països amb més recursos naturals o els que depenen més de l’exportació dels recursos naturals són més pobres, o no creixen com haurien de fer-ho.

Des de la disciplina econòmica, per explicar-ho, es posa el focus en factors purament econòmics i de vegades s’esmenta la feblesa institucional del país.

Des de la disciplina històrica hi ha una explicació principal, al marge de les regles de l'oferta i la demanda, dels dictats del mercat: l'imperialisme. Des de temps immemorials, les potències polítiques han conquerit territoris per extreure riqueses, en forma de treball i recursos naturals (dels que manquen al seu territori) i alhora han impedit que les activitats econòmiques amb més valor afegit (artesania, indústria, serveis...) 

Per començar a aproximar-nos a aquest tema, imprescindible, la lectura de Las venas abiertas de América Latina, y després, qualsevol altra obra d'Eduardo Galeano.

Evidentment, en 5000 anys d'imperialisme hi ha algunes excepcions i exemples de tota mena, però la regla de l'imperialisme voraç és una de les constants al llarg de la història. Per tant, tenir un recurs natural valorat sempre ha significat esdevenir una presa per a les potències.

Com és sabut, a l'època de la Revolució industrial i el capitalisme aquest fenomen ha assolit les cotes més altes. L'expansió imperialista protagonitzada per un grapat de països europeus, Estats Units i Japó ha arribat a tots els racons del planeta i les seves pugnes han provocat diverses guerres, sobretot les dues mundials.

Des del punt de vista de la resta dels països, tenir terres conreables o jaciments de tal o qual mineral, que en principi pot semblar una benedicció, resulta una maledicció, perquè atrau la voracitat de les potències imperialistes que es volen garantir el control de la seva explotació.

El que acabem de veure a Veneçuela és l'enèssima expressió d'aquest imperialisme, però l'empobriment d'aquest país, malgrat (o per causa de) tenir les reserves de petroli més grans del món és un fenomen que té més d'un segle.

Però l'imperialisme també és la lluita de classes, perquè les potències foranes s'alien amb les oligarquies locals, que veuen així assegurada la seva dominació. Quan les poblacions gosen qüestionar la seva dependència i empobriment, les oligarquies no dubten trair el seu pais, mentre s'omplen la boca de patriotisme.

Les formes d'agressió poden ser diverses, des de la invasió, l'organització d'un cop d'estat, el finançament de faccions polítiques o el bloqueig econòmic; depèn de la situació de cada país. Amb Veneçuela havien intentat les tres formes últimes i només faltava la primera.

 

Hi ha desenes d'exemples d'agressions imperialistes en el conjunt de països del Sud. Congo és el màxim exponent de país riquíssim en recursos naturals i amb una de les poblacions més pobres del món. Tot va començar amb les maniobres i el cop contra el govern de Patrice Lumumba en 1961. El cas del cop pel control del coure contra el govern de Salvador Allende, en 1973, es ben conegut. EE.UU. acabà amb ell per a defensar els interessos de les seves empreses, especialment la ITT. Tots dos presidents van ser assassinats. Molts altres han estat detinguts i morts (Sankara, Sukarno, Bishop...) o morts en accident: Torrijos, Roldós.

Des de 1945, les agressions imperialistes s'havien disfressat de lluita per la democràcia. La dialèctica de Trump exigint l'accés als recursos naturals no es coneixia de l'Alemanya i el Japó de la dècada de 1930, quan des del racisme s'argumentava que certs països tenien dreta un espai vital i a uns recursos. Ja sabem com va acabar tot. 

El petroli és especialment important perquè és la principal font d'energia i s'està esgotant. El petroli dels EE.UU. procedent del frackingque també està en les últimes, necessita el tipus que té Veneçuela per ser explotable. La reacció de l'administració Trump (braç executor de les petrolieres Exxon, Mobil, Chevron, etc... i també de les britàniques Shell i BP, la francesa Total...), és desacomplexadament racista o és signe de desesperació i feblesa?

El petroli de Veneçuela o l'urani de Níger han estat una maledicció. L'agressió imperialista a aquest país per part dels britànics i, sobretot, pels nordamericans (el que l'escriptor Pocaterra anomenava "els nous espanyols") des de fa més de 130 anys ha enriquit una minoria i ha empobrit a la majoria. Aquest últim episodi de gener de 2026 va en aquesta direcció.

La democràcia o el narcotràfic són excuses, són mentida, com ho va ser lo de les armes de destrucció massiva d'Iraq; això ho sap tothom. Però la majoria calla o mira cap a una altra banda, ni farà res en contra, i seguirà votant a qui li garanteixi el petroli barat, almenys fins que s'acabi del tot, amb temperatures mitjanes de 40°C a l'estiu. Mentrestant, però, podrem seguir consumint.

 

martes, 2 de diciembre de 2025

LA PESTA PORCINA A L'HOSPITALET... EN 1960

La pesta porcina era una malaltia que fins l’any 1957 es manifestava només a l’Àfrica subsahariana. A partir d’aquell any es va estendre per la Península Ibèrica.

L’afectació d’aquesta malaltia dels porcs va arribar a Catalunya i l’Hospitalet l’any 1960, perquè a l’Hospitalet hi havia molts porcs.

Com és que vers 1960 hi havia porcs a l’Hospitalet? N’hi havia granges? El que hi havia era molts sitials d’escombriaires.

Sitial a Santa Eulàlia en 1958. Darrere de la família fent la tria veiem uns porcs. Font: AMHL 901-089 AF 0003239 /a.Autor desconegut/da /d.Dolors Fernández Bachero

Desenes de persones de l’Hospitalet treballaven recollint les escombraries de Barcelona i les portaven a uns patis, els sitials, on es feia la tria, la separació, per obtenir guanys dels diferents tipus de residus.

Bona part dels residus orgànics es dedicaven a engreixar porcs, amb la qual cosa se’n treien uns bons calerons. On eren aquests sitials? La majoria a Santa Eulàlia i Can Pi, encara que també n’hi havia a Collblanc, a tocar del Torrent Gornal.

El 19 d’octubre de 1960, el Governador Civil va emetre una circular en la que informava que s’havien donat casos de pesta porcina africana a l’Hospitalet i Montcada i, afegia:

"(...) se declara zona infecta la ciudad de Barcelona y su término municipal, así como los de San Adrián del Besos, Badalona, Santa Coloma de Gramanet, Ripollet, Sardañola, Cornellà, Prat de Llobregat y San Justo Desvern. Será zona sospechosa el resto de la provincia de Barcelona, dado el gran poder difusivo de dicha enfermedad."

Què van fer les autoritats de l’època? Tota mena de restriccions i, finalment, van decretar el sacrifici de tots els porcs. 

Començament del ban municipal, signat per l'alcalde de l'Hospitalet, del 12 de novembre de 1960. Font: Boletín de Información Municipal, núm. 28, 4t trimestre de 1960, pàg. 104.

Al llibre Una ciudad en marcha: Hospitalet de Llobregat, publicat en 1961, el periodista Emiliano Villagrasa informava que els porcs sacrificats en dues setmanes van ser més de 15 mil, la totalitat dels que n’hi havia, i que després foren incinerats o enterrats a fosses.

La sessió de la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament del 15 de febrer de 1961 “Gratificar al personal que intervino en el sacrificio de ganado porcino con motivo de la lucha contra la peste africana”. Entenem que a aquelles alçades l’acció de l’eliminació dels porcs a la ciutat es donava per acabada.

Doncs, d’aquesta manera, l’epidèmia de pesta porcina de 1960 va acabar amb un lucratiu negoci ramader a l’Hospitalet, on n’hi havia més de 15 mil porcs!

Un apunt final: els sitials d'escombriaires havien provocat brots de pesta, la dels humans, a Hostafrancs en 1905 i a l'Hospitalet en 1931.


 


viernes, 7 de noviembre de 2025

175 ANYS DE POLICIA LOCAL A L'HOSPITALET

La creació de la Guàrdia municipal (1850)

La creació d’una policia associada a un municipi començà al nostre país, com no, a Barcelona, l’any 1843. Poc després fou creada la Guàrdia Civil (1844).

Guàrdies urbans de Barcelona en uniforme de gala, en 1859 i 1867. Font: https://ajuntament.barcelona.cat/guardiaurbana/sites/default/files/documents/historiagub_cat5.pdf

Hem de tenir present que les societats del passat tenien la seva dosi de violència. 
L'Hospitalet en 1844 era un poble agrícola de 2.500 habitants, concentrats en el que avui coneixem com barri del Centre. Entre juliol i novembre van ser agredits i ferits dos homes (Pere Màrtir Cardús i Miquel Batllori) i es van fer destrosses a dues vinyes.

La conflictivitat social al camp era molt important i per aconseguir que l’autoritat d'aquest nou règim arribés arreu s’aprovà, el novembre de 1849 el Reglamento para los guardas municipales y particulares del campo de todos los pueblos del reino.

En un context de lluita pel control de l’ordre públic, les forces polítiques progressistes impulsaven milícies populars (donar armes al poble, a les classes treballadores) i les conservadores, cossos policials. Des del 1843 governaven els moderats, els conservadors.


L’Ajuntament de l’Hospitalet, malgrat que havia d’assumir el seu cost, va apressar-se a nomenar els seus primers quatre guàrdies. El 14 de gener de 1850, l’alcalde Pere Prats i Soler i els tinents d’alcalde i regidors es van reunir amb l’únic punt de l’ordre del dia de l’elecció dels guardes rurals del municipi.

A aquesta reunió també van participar els membres d’una Comissió creada ex professo per a aquest tema. Qui la formava? Els homes més rics i líders de les faccions polítiques del liberalisme: Jaume Arús, Pere Antoni Prats, Josep Oliveras, Pau Prats, Josep Mitjavila, etc. La Comissió va acordar que els guardes havien de ser quatre [i].

Aquest fet excepcional ens dona una idea de la importància que va tenir aquesta decisió en una època d’abundants enfrontaments socials pel control de la propietat de la terra i de les collites. Un mecanisme de protesta habitual dels jornalers era provocar incendis o fer malbé els arbres o les collites.

Aquesta fotografia d'una cursa ciclista a l'Hospitalet de 1910 ens mostra algunes persones amb gorra de plat i un que porta un bastó. Policies, serenos, agutzils...? Font: CELH AF 0086 Ciclisme / a. Bori La Actualidad núm. 212, 28-8-1910

Tornem al 1850, quan es va decidit escollir quatre “Guardas”, així, sense més adjectius, que tenien com a funció “vigilar este termino[ii]. Aquesta policia municipal va resultar força insuficient si veiem que en 1852 els propietaris es van plantejar una societat per ajudar-se mútuament en cas d’incendi, l’any 1857 es demanà la intervenció de l’exèrcit i l’any 1862 la dels mossos d’esquadra.

El governador civil va respondre en 1862 que no podia enviar els mossos d’esquadra i proposava a l’alcalde que organitzés patrulles amb guàrdies civils, individus de l’ajuntament i “individuos de arraigo que tengan concedida licencia para el uso de escopeta[iii]. Aquesta proposta de milícia cívica dels propietaris ens mostra que les forces d’ordre públic del moment no aconseguien mantenir aquest ordre social nou. Per això van refer el tradicional sometent.

D’altres vigilants

A més dels guàrdies municipals, es van crear d’altres càrrecs policials o de vigilància. Al Reglamento de 1849 es permetia l’existència de guàrdies particulars. També hi havia el cos de serenos, que barrejaven la vigilància nocturna amb el manteniment de l’enllumenat públic. Sabem que n’hi havia un al barri de Collblanc el febrer de 1900, perquè un document ens informa que fou greument ferit per arma de foc, el que també ens informa de que l’ambient podia ser perillós [iv].

Plànol de l'Hospitalet en 1910.

De desembre de 1907 conservem un altre document en el que el sereno de Santa Eulàlia denunciava que “el vigilante particular del vecindario” l’havia insultat i desafiat a enfrontar-se [v]. El maig de 1913, “un guarda rural particular jurado” va matar d’un tret a un jove de Barcelona [vi]. Per tant, també hi havia seguretat privada.

Segons una petició del sereno de Santa Eulàlia, del 1927, treballaven de 10 de la nit a 5 de la matinada i cobraven 10 cèntims per setmana a les famílies a les que servien. Això hauria de significar unes 75 ptes setmanals, però com que no tothom podia o volia pagar, recollia unes 60 ptes [vii]. O sigui, que part dels ingressos dels procedien dels usuaris.

També hi havia agutzils i el càrrec de “encargado de la plaza mercado, auxiliar del Alguacil y pregonero”, una plaça que va quedar vacant després de la mort de Josep Monrós i Tort, en març de 1919 [[viii]]. Més que vigilants ocupats en l’ordre públic, els agutzils eren inspectors que vetllaven pel compliment de les ordenances municipals.

Segons l’acord d’augment de salaris i la llista d’”aguinaldos”, sabem que l’any 1919 n’hi havia tres agutzils, un pel Centre, un altre per Collblanc i un tercer per Santa Eulàlia i un guàrdia urbà i sis serenos [ix]. Després d’un generosos augments de salari, els agutzils cobrarien, l’any 1920, 190 pts al mes el primer i 150 pts els altres dos, 190 pts el guàrdia urbà i els sis serenos, 75 pts “en junto[x].

El primer guàrdia urbà

L’any 1919, l’Ajuntament va  crear una plaça de “guardia municipal urbano”. Després duna votació per part dels membres del consistori, fou escollit Antoni Duch per sobre de l’altre candidat. El mèrit principal de Duch era que havia servit a l’exèrcit, on havia arribat a ser caporal i havia estat condecorat [xi]. Hem passat de guardas del campo a guardia urbano, i això que encara no teníem el ridícul títol de ciutat!

El primer de l'esquerra d'aquesta foto d'autoritats locals de 1919 és Antoni Duch, que acabava de ser nomenat Guàrdia Urbà. Font: AMHL 902 AF 0000706 /a.Autor desconegut/da /d.Club Muntanyenc L'Hospitalet - Arxiu Monrós

El 4 de març de 1923, el ple municipal acordà la contractació de tres dels set candidats a guàrdia municipal, però la reclamació d’un dels exclosos va paralitzar el procés una setmana després. Finalment, el nomenament d’Antoni Calvet, Claudi Camprubí i Narcís Herrero es concretà en agost [xii]. L’any 1919 l’alcalde era Just Oliveras, de la Lliga Regionalista i en 1923, era el republicà Josep Muntané.

El consistori de la Dictadura de Primo de Rivera va destituir a bona part dels funcionaris municipals i va nomenar tres guàrdies urbans nous Joaquim Bartralot, Manuel Vargas i Fèlix de la Rosa. També foren nomenats set guàrdies rurals, un dels quals era Manuel Sabaté Escoda, pare dels que després seran els famosos guerrillers antifranquistes, Quico i Josep [xiii]

Els 24 agents de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet de 1932. Font: AMHL 101 AF 0000950 /a.Autor desconegut/da

Apunt final

Durant aquests anys, entre 1850 i 1925, hem vist moltes formes de policia local, amb molts noms i funcions. Aquesta poca definició de càrrecs i competències era general a tot el país.

Avui, la Guàrdia Urbana és un cos de servidors i servidores (les dones van incorporar-se amb els ajuntaments democràtics, en 1980) públics/ques, una part de l'Estat de Benestar, que vetllen per la seguretat de la població. 

Confiem en que puguin disposar dels mitjans i les condicions per a portar a terme la seva importantíssima feina en les millors condicions, amb un model de proximitat, mantenint el compromís amb la ciutadania i la garantia dels nostres drets.



[i] AMHL “Actes del Ple” 14-1-1850

[ii] Id.

[iv] AMHL_101_V100_1900_25_001

[v] AMHL 101 M-M400-1908_08

[vi] AMHL Actes del Ple, 8-5-1913

[vii] AMHL_101_W300_1927_01

[viii] AMHL Actes del Ple, 7-3-1919

[ix] AMHL Actes del Ple, 24-12-1919

[x] AMHL Actes del Ple, 19-12-1919

[xi] AMHL “Actes del Ple” 11-7-1919

[xii] AMHL Actes del Ple, 4 i 11-4-1923 i 22-8-1923

[xiii] AMHL Actes del Ple, 29-20-1924

[xiv] AMHL “Actes del Ple” 18-5-1925